El poeta era fill de Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar i Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona.

El passat dimarts, 16 de febrer, moria a Sant Just Desvern a Barcelona a l’edat de 82 anys, el poeta Joan Margarit, un dels més llegits, a causa d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa menys d’un any. El poeta era fill de Trinitat Consarnau, en el seu moment, mestra de l’Ametlla de Mar.

El poeta Joan Margarit era fill de Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar i Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona. El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.

Joan Margarit va publicar l’any 2018 el primer volum de les seves memòries cronològiques, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa), centrades en la infantesa, l’adolescència i la primera joventut, dedicant un capítol als seus orígens familiars de l’Ametlla de Mar ­—la Cala, d’on venia la seva mare. Aquí és on es va donar a conèixer el seu lligam amb l’Ametlla de Mar, el qual ell mateix reconeix com un lloc llunyà, amb el qual no hi ha tingut gaire relació, tot i que li sembla l’origen fosc d’una part del seu caràcter, potser la més difícil.

Les seves famílies de la Cala, són coneguts com els panyeros i els farmacieros. Margarit creu haver heretat un distanciament del passat. De l’avi calero, el Josep Consarnau Balfegó, Margarit reconeix portar impregnat un rampell en el seu caràcter. La seva mare, reconeixia que Margarit, va arrossegar les “carències afectives fins al seu propi nucli familiar”. La ràbia de la mare, el que ell anomena “la violència de la Cala lluitant sempre contra ella mateixa” i la mania d’escriure per “assolir una mica de pau”, va condicionar l’estil de Margarit.

Va començar a escriure de molt jove. Ho feia en castellà, la llengua que li havien ensenyat a l’escola, i, durant dècades, va compaginar l’escriptura amb la seva feina d’arquitecte. Margarit va dir que “el castellà me’l va imposar Franco a clatellades, però la llengua no té culpa de res”.

Va ser passats els 40 quan, animat pel seu amic Miquel Martí i Pol, va començar ae scriure en català i van arribar poemaris com “Vell malentès”, “Mar d’hivern”, “La dona del navegant”, “Estació de França”, “Càlcul d’estructures”, “Es perd el senyal” o “Joana”, dedicat a la seva filla morta. Ell deia que la matèria primera de la seva poesia era la seva vida i parlava de sentiments universals.

La seva obra s’ha traduït a idiomes com l’anglès, l’hebreu o el rus i ha recollit tots els premis. L’últim, el 2019, el Cervantes, però també el de la Crítica, el Serra d’Or, el Carles Riba, els Jocs Florals… i, més tard, el Premi Nacional de Literatura i el Premi Nacional de Poesia pel cèlebre “Casa de Misericòrdia”.

Aquest arquitecte de les paraules s’ha convertit en una de les figures més importants de la poesia catalana contemporània, però també, amb els seus versos, clars i propers, en un dels poetes vius més estimats i llegits.